La consolidació del barraquisme. Dels anys quaranta als seixanta
Postguerra: de la misèria del món rural
a la precarietat de la ciutat
Barraquisme: part de la normalitat barcelonina
Els nuclis barraquistes passaren a la dura situació de
la postguerra. La misèria i la repressió expulsaven
a milers de persones del món rural, que cercaren
la supervivència a Barcelona. El ràpid augment de
població suposà l’auge de les tradicionals formes
d’infrahabitació. Creixien els nuclis de barraques ja
existents i n’apareixien de nous, com els del
Carmel i la Perona.
El barraquisme creà una "ciutat informal", part
substancial de la "normalitat barcelonina".
Un paisatge urbà que les autoritats del règim
miraven d’ocultar. Però malgrat la repressió política
s’escoltaven veus crítiques des d’alguns col·lectius
professionals i sectors de l’església catòlica. A la
Semana del Suburbio, organitzada per l’Església el
1957, es calculà en 10.352 el nombre de barraques a
Barcelona, que a l’ entrada la dècada dels seixanta
n’eren ja prop de 20.000.
|
