El barraquisme marginal. Anys vuitanta
1.974/ 1.460 barraques
El darrer gran reallotjament: la mina
Al final de l’etapa dels grans polígons d’habitatge,
el barraquisme es reduí a 1.460 barraques, segons
el cens del Patronato Municipal de la Vivienda el
1974. Quedava pendent el cas del Carmel, amb una
forta cohesió de barri i uns habitants poc disposats
al seu trasllat. Altres nuclis barraquistes allotjaven
majoritàriament famílies gitanes que no havien
accedit als programes de reallotjament. Alguns
patien gran degradació i precarietat, amb població
desemparada i fluctuant. Les barraques buides
serviren de reubicació espontània o propiciada per
la pròpia Administració, com ara Can Tunis Nou,
per a barraquistes d’altres nuclis ja enderrocats i de
població molt desestructurada.
El darrer gran reallotjament, al barri de la Mina
a mitjan dècada dels setanta, tingué un caràcter
molt diferent. En aquest nou polígon, construït pel
Patronat de l’Habitatge dins del terme de Sant Adrià,
s’hi reassentaren bona part dels habitants del Camp
de la Bota i d’altres nuclis barraquistes com el de
Sant Pau. Era una concentració forçada de persones
de provinença diversa però que compartien gran
precarietat i dependència de suports socials, just
quan la crisi econòmica els abocava a un atur massiu.
La Mina ha començat a sortir d’una situació que amb
tot rigor es pot considerar com de "barraquisme en
vertical"> tan sols a principis del s XXI.
|
